Un 4 de febrer del 2002 la famosa cigonya de París em deixava caure a Santa Eulàlia de Ronçana en el sí de la família López Garrell. La Mercè, la meva mare, en Joan, el meu pare, i en Joan, el meu germà gran. Vivíem en una casa envoltada de naturalesa, miressis on miressis trobaves verd, natura, silenci, pau. Vaig créixer envoltat d’una família que em van cuidar, estimar, educar, i encara ho fan, i és que una família és una escola de la vida, són els primers sentiments, són els primers amors.

Faré un salt en el temps i em situaré en l’any 2020, en plena pandèmia. Vaig començar a estudiar dret a la Univeristat Pompeu Fabra, però després de quasi dos anys vaig decidir fer un gir de tres-cents seixanta graus i deixar el grau en dret per començar el grau en periodisme. Aquesta vegada a la Universitat Autònoma de Barcelona. El que no sabia és que després d’estar dos anys sense tenir cap motivació, trobaria la meva passió: el periodisme.

He decidit crear aquest espai perquè estic ansiós de poder escriure. Vull compartir la meva visió del món amb tots vosaltres. Emprenc aquest blog com un repte personal, amb una mica de vertigen -donar a conèixer la teva opinió públicament mai no és fàcil-, però amb moltes ganes de deixar veure les meves opinions, pors, la meva realitat.

Contacte

Correu electrònic: lopezgarrell@outlook.es

Xarxes socials: @LopezGarrell