Aquest blog és un espai híbrid. Hi conviuen escrits acadèmics amb textos més personals, perquè jo també ho soc: una mica acadèmic, una mica emocional i una mica obsessiu amb els detalls. L’actualitat em mou, però el que em captiva realment és el relat: com s’explica, com es construeix, quines paraules escollim per definir el que passa.

Hi ha un interès que m’acompanya de forma persistent: el Vaticà i la Santa Seu. M’atrau tot allò que hi ha de misteri, de litúrgia, d’història i de poder. És un món on la paraula pesa, on cada gest significa. És un terreny fascinant per a futures investigacions acadèmiques.

També crec en les arrels. En el llegat. En allò que ens construeix abans que ho entenguem del tot. L’escut de la meva família porta escrit: In fide et in bello fortis. “Forts en la fe i en la guerra.” Entenc la fe com una cosa íntima i canviant, que no es pot imposar, però que acompanya. I entenc la guerra com aquell combat diari —a vegades petit, a vegades gegantí— per ser fidel a un mateix. Per seguir escrivint. Per no deixar-se endur pel soroll.

La família, per mi, és un pilar sòlid. No només com a origen, sinó com a brúixola. És on aprens la força del vincle, de la responsabilitat, del suport. On entens que formar part d’alguna cosa més gran que tu pot ser un acte d’amor —i també de resistència. Família també són els amics. Els que t’escolten quan et perds, i els que celebren amb tu quan et tornes a trobar.

Al final, escriure és el meu intent de deixar constància del que veig, del que visc i del que estudio. Aquest espai no pretén donar lliçons, sinó compartir camins. Si alguna línia et ressona, si alguna idea et sacseja —encara que sigui una mica—, ja haurà valgut la pena. Aquest soc jo, amb les meves certeses i els meus dubtes, amb les meves paraules com a eina i com a casa.

Gràcies per llegir-me.

PLG.