Quin és el món que estem construint? Estem seguint un camí com a comunitat, o simplement anem sobrepassant els obstacles que trobem pel camí? En un món fragmentat, on el soroll, el cinisme i la superficialitat marquen el debat públic, el Papa continua essent una de les poques veus amb autoritat moral global. No per la seva infal·libilitat, sinó per la seva capacitat d’encarnar un compromís profund amb la dignitat humana, la pau i la justícia. 

Quan Lleó XIV —Robert Francis Prevost— es va presentar al món el 8 de maig de 2025 com a successor de Sant Pere, ho va fer amb una sobrietat que contrastava amb el context mediàtic actual. En el seu primer missatge des del balcó de la plaça de Sant Pere del Vaticà, no es va referir al poder ni als dogmes de la institució que representa. Va centrar el seu discurs en la pau. Una pau sense armes, perseverant, construïda no a través de la força, sinó del diàleg:

“Peace be with you! It is the peace of the risen Christ. A peace that is unarmed and disarming, humble and persevering. A peace that comes from God, the God who loves us all, unconditionally.”

Aquestes paraules no són només les d’un home religiós; sinó que volen marcar l’eco d’una institució que —amb llums i ombres— ha intentat actuar com a brúixola moral en temps convulsos. Lleó XIV es defineix com a “fill de Sant Agustí”, i no és una etiqueta superficial: el bisbe d’Hipona, en plena decadència de l’Imperi Romà, escrivia que “no són els temps els que són bons o dolents, sinó nosaltres: els temps som nosaltres”. Una idea que travessa segles i pot apel·lar tant als creients com als qui busquen sentit més enllà de la religió. La figura del Sant Pare va més enllà d’una figura dogmàtica i d’autoritat dins l’Església. 

Robert Francis Prevost, abans de ser escollit monarca d’una de les religions més extenses del món, fou missioner i més tard bisbe de Chiclayo, al Perú. Al seu primer llibre publicat com a Lleó XIV, La paz sea con todos vosotros, recull una sèrie d’intervencions que al llarg de la seva trajectòria ha compartit amb la seva diòcesi de Chiclayo. Missatges que se centren en l’amor, la pau, el sentit de comunitat, l’educació, la unitat, amb una perspectiva clarament cristiana. Ara bé, si llegíssim aquest recull sense saber qui n’és l’autor, molts lectors no-creients estarien d’acord amb el missatge de fons que R. F. Prevost transmet a la seva comunitat del Perú. 

En els seus primers mesos de pontificat, Lleó XIV ha apostat per continuar obrint ponts amb altres confessions, reforçar la transparència interna del Vaticà i renovar el compromís amb els més vulnerables. Ara bé, també se li ha retret que, en plena crisi humanitària a Gaza i a Ucraïna, la seva veu no hagi estat tan contundent com s’esperava. Potser la voluntat de conciliar l’ha fet optar per un to massa cautelós, que contrasta amb l’energia que molts reclamen davant la injustícia. 

No és nou que el líder de l’Església catòlica esdevingui una figura de referència per a la consciència col·lectiva. Lleó XIII, amb l’encíclica Rerum novarum (1891), va defensar el dret dels treballadors a condicions dignes. Joan XXIII, amb Pacem in terris, es va adreçar tant a creients com a no-creients, apel·lant a la pau en plena Guerra Freda. Pau VI, en el marc del Concili Vaticà II, va deixar clar que el món no era un enemic, sinó un interlocutor necessari. 

Francesc ja ho va iniciar, i sembla que Lleó XIV recull aquest llegat i el projecta sobre els reptes actuals: la polarització social, la crisi climàtica, el col·lapse comunicatiu o la banalització del sofriment. No adopta una posició de superioritat, sinó que es presenta com a servidor. No dicta, sinó que proposa. Però aquesta actitud dialogant —encara que valorada— corre el risc de diluir-se en un context que sovint demana posicionaments més nítids. La crítica estrella que rep l’Església —entesa com a comunitat universal— segueix essent la mateixa d’anys ençà: en un món que se centra en blancs i negres, l’Església encara escull els grisos. Però potser no hauria de ser una crítica, sinó que s’hauria de reconèixer com a virtut. 

In illo uno unum: “Tot i que els cristians som molts, en Crist en som un”. És el missatge que Sant Agustí d’Hipona va pronunciar durant un sermó. És l’escrit que apareix a l’escut oficial del Papa Lleó XIV i que podríem llegir la intencionalitat: tot i l’existència d’una multitud, seguim essent un món, que comparteix vincles més o menys forts, que necessita de la col·laboració per sobreviure, que vol el millor pels que vindran. És un missatge d’esperança, però també de perseverança. 

La figura del Papa, més enllà de la seva dimensió religiosa, manté un valor profundament humà i cívic. És una veu que pot incomodar i recordar-nos que la dignitat humana no es pot negociar. Sí: encara cal una figura com la del Sant Pare. No per imposar, sinó per despertar consciències. No com a dogma, sinó com a recordatori incòmode i necessari. I sobretot, com a figura que ens recorda la necessitat dels grisos en un món que cada vegada vira més als extrems.