La Barcelona del 1971 va ser el bressol de l’autor d’El Director, David Jiménez. L’any 1994 va començar la seva carrera professional com a becari a un dels diaris més importants de l’Estat: El Mundo. Un jove David, ansiós de poder trepitjar món, l’any 1998 va tenir el privilegi de poder inaugurar la corresponsalia del diari a Àsia on es va passar setze anys cobrint els esdeveniments més importants del continent, fins que va marxar als Estats Units beneficiant-se de la beca Nieman de la Universitat de Harvard. Un any després, l’abril del 2015, va retornar a la capital espanyola amb un repte com a encàrrec: dirigir El Mundo. Va rebre la comesa de gestionar el diari quan passava un moment de crisi i per liderar la seva transformació digital. Després d’un any d’encapçalar el diari, Jiménez, va ser destituït el dia 25 de maig de 2016. 

L’obra que ens presenta, narra les realitats d’un periodisme idealitzat per la societat però, que realment, està corromput, no per si mateix, sinó pels poders que el volen controlar i que, per desgràcia, l’acaben controlant. Ens explica minuciosament els entrellats del poder, les jerarquies que, si no es respecten, t’acaben consumint. El llibre pot considerar-se que té un argument bicèfal: per una banda, es pot considerar una revelació dels secrets més profunds del periodisme espanyol, una obertura en canal del director d’un dels diaris més importants i influents de l’Estat espanyol. D’altra banda, el podem veure com una operació de cirurgia neurològica, d’on Jiménez n’és el cirurgià que va exposant i extraient els tumors provocats per les relacions entre el periodisme i l’establishment –o poder–. A través de diferents capítols, l’autor fa una potent defensa dels valors més bàsics i de l’ètica del periodisme, com poden ser l’honestedat, la cerca de la veritat o la bona praxi en l’ofici. 

La lectura del llibre la dividirem en dues figures que les farem servir com a eix vertebrador d’aquesta ressenya. Començarem parlant de la figura del periodista, el professional de la comunicació. El DIEC defineix la paraula de la següent manera: persona que té per professió fer reportatges, entrevistes, etc., en algun dels mitjans de comunicació. “Persona que té per professió”, el periodisme, és una professió que porta implícita la vocació, si no hi ha vocació no hi ha bon periodisme, i això, Jiménez, ens ho deixa clar al principi del llibre. Ell es considera un enamorat d’aquesta professió, un entusiasta del periodisme. L’autor lliga el periodisme amb veracitat, no amb banalitat, per una raó d’ètica periodística: el periodisme, si no és veraç, no és periodisme. Aquesta frase defineix perfectament l’essència d’aquest llibre, el qual ens deixa clara una cosa: el públic, els lectors, són mereixedors de la veritat pel simple fet de ser públic, i el periodista té el deure i obligació de dur la veritat al lector.

Seguint amb les figures que ens ajudaran en l’entesa de la lectura, apareixen els directius. Aquests no són obligatòriament professionals del periodisme, un exemple l’és “El Cardenal”, qui va fitxar Jiménez com a director del diari. Aquests directius no atenen a ningú més que els diners, i en aquest cas quan parlem de diners ens referim a diners amb cara i ulls: propietaris de diaris, tots aquells inversors, grups empresarials, polítics, i un llarg i costós etcètera. L’autor els presenta com el problema principal del periodisme espanyol; ells no responen a ningú més que als interessos monetaris d’alguns. Contraris al periodisme, ells posen els interessos personals, les mentides, per damunt de la veritat, de tot allò que la població té el dret de saber. Ells són el verí que provoca que el cos (el periodisme) necessiti una operació de cirurgia. Aquestes dues figures són les protagonistes d’aquesta història. Mentre els directius han de respondre a interessos merament materials com pot ser el capital o la simple dicotomia d’explicar o no la veritat, els periodistes es troben en una situació que complica la seva professió a nivells estratosfèrics. En el cas que un periodista porti a terme una investigació que esquitxi a un dels directius del seu mitjà –no està de més recordar que molt probablement el directiu no sigui periodista– haurà de decidir si exposar el directiu o continuar al diari, i em penso que dit això tothom entén i veu el problema. L’obra de Jiménez hauria de ser una lectura conditio sine qua non quan algú es comença a interessar pel món del periodisme. Et fa obrir els ulls de la manera més hàbil possible: exposant la veritat, i de la veritat mai ningú no pot escapar.