El record de ser a la cuina de casa els avis sovint m’envaeix. En aquella cuina sempre hi feia bona olor del que cuinava (i cuina) l’àvia. Al mig de l’estança, una taula de marbre blanc i fred com la neu. Allà és on passava hores i hores parlant amb l’àvia, jugant a jocs de taula amb l’avi, i dibuixant, dibuixava molt quan era a casa els avis. 

‘Casa’, quan penso en ‘casa’, penso en la família, en el pare i la mare, en el germà, en l’avi i l’àvia, en els amics. ‘Casa’ és comoditat, seguretat, però sobretot és refugi. Tothom necessita un refugi: pot ser un camp, un museu, una persona, o fins i tot, un llit. El meu refugi és una casa. El substantiu –casa– no l’acompanyo d’un possessiu perquè no em refereixo ni a casa la mare, ni a casa el pare, ni a casa els avis, ni a cap casa coneguda. No és una casa física, no és ni una casa real. És la casa que porto dibuixant des que era ben menut. 

Sobre la taula de neu de casa els avis, llau un verge full blanc. El llapis, amb punta assassina, a l’espera que algú l’utilitzi. L’àvia em dona l’esquena, està cuinant. Jo assegut al davant del paper que es difumina sobre aquella taula blanca com els núvols d’estiu. No sé què fer, no sé què dir, estic encallat: dibuixo. 

El soroll dels focs de gas acompanyen el so de la punta del llapis que destorba aquella blancor compartida i quasi divina de la taula i el full. Un quadrat que farà de façana. Una porta rectangular de proporcions inexactes. Dues finestres, una a la dreta, l’altra a l’esquerra, flanquegen la porta. La teulada. El pany. Un arbust. És el meu refugi.