Mentre les dones sostenen la vida real de la institució, el control i la capacitat de decisió a la cúspide continuen sent un monopoli masculí, desafiant la legitimitat de l’estructura en ple segle XXI

Quan el Gènesi relata que la dona és creada a partir d’una costella d’Adam, no només narra un mite fundacional, sinó que estableix un ordre simbòlic que ha travessat segles de doctrina. La dona neix de l’home, és anomenada per ell i queda situada, des de l’origen, en un segon pla. Aquesta jerarquia ha impregnat la teologia, el dret canònic i l’estructura institucional de l’Església catòlica, configurant un model profundament androcèntric.

Tanmateix, la societat que envolta aquesta institució ha canviat radicalment. A l’Espanya del segle XXI, les dones ocupen espais de lideratge polític, econòmic i social. Aquesta transformació ha arribat també a l’Església, encara que no ho hagi fet per convicció pròpia, sinó per pura necessitat de supervivència. Avui, el catolicisme espanyol viu una paradoxa política evident: mai havia estat tan femení en la seva base i mai tan masculí en el seu cim.

Una estructura sense múscul masculí

Les dades ho confirmen. Segons la Conferència de Religiosos d’Espanya, de les 4.641 comunitats religioses existents, 3.322 són femenines, amb més de 28.000 dones, mentre que només 1.319 són masculines, amb 8.739 religiosos. També en nombre de congregacions, les femenines superen àmpliament les masculines. La vida quotidiana de l’Església —pastoral, educativa, assistencial i comunitària— recau de manera aclaparadora sobre les dones.

Parròquies, Càritas, ONG, escoles, hospitals i projectes socials funcionen gràcies al treball sostingut de religioses i laiques que assumeixen responsabilitats clau en el dia a dia. Sense aquesta presència femenina, l’engranatge institucional senzillament col·lapsaria. No es tracta només d’una qüestió de fe, sinó de logística, capital humà i estructura social.

I, tanmateix, quan s’ascendeix en l’organigrama eclesial, la presència femenina s’esvaeix. Els espais de decisió continuen reservats gairebé exclusivament als homes: bisbes, rectors, governs diocesans i òrgans de poder formal. Aquesta desconnexió entre qui sosté la institució i qui la governa no és només una qüestió religiosa, sinó una qüestió de poder, representativitat i legitimitat institucional.

L’Església a Espanya ja està feminitzada en la pràctica; el problema polític és que la jerarquia es resisteix a reconèixer aquesta realitat en l’organigrama de poder

Lideratge real vs. lideratge formal

Aquest desequilibri es fa especialment visible quan s’analitza el concepte de lideratge. Un estudi impulsat per la Universitat Ramon Llull i l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura assenyala que, quan es recullen noms de figures referents dins l’Església, els femenins sovint superen els masculins. Tot i això, aquest lideratge no es tradueix en capacitat de decisió formal.

Figures com Natalia Peiró (secretària general de Càritas Espanyola), Clara Pardo (presidenta de Mans Unides), Margarita Bofarull (membre del Consell Directiu de la Pontifícia Acadèmia per a la Vida del Vaticà), Núria Chinchilla (Càtedra Dona i Lideratge) o Silvia Rozas (redactora en cap de Ecclesia) simbolitzen aquest fenomen: dones amb autoritat moral, social i intel·lectual, però sense capacitat de govern sacramental o canònic.

Patricia Bombard, directora del projecte Vincent on Leadership, resumeix aquesta tensió amb contundència: en molts entorns eclesials encara s’espera de les dones que “s’asseguin a la capella i resin, no que liderin”. És el que moltes defineixen com un “sostre de vidre eclesial”, encara més rígid que en altres institucions perquè es presenta com a mandat teològic i no com a decisió humana revisable.

El Sínode, els bisbes i la frontera del sacerdoci

El pontificat del papa Francesc va introduir canvis rellevants, però limitats. Com per exemple a la última sessió del Sínode (Octubre de 2023), on les dones van poder parlar i votar per primer cop, o el nomenament de dones en càrrecs de responsabilitat al Vaticà, apunten cap a una obertura simbòlica important. La vicegovernadora del Vaticà n’és un exemple clar.

Tanmateix, la gran frontera continua sent el sacerdoci femení. Joan Pau II va tancar explícitament aquesta porta, Francesc va optar per no reobrir-la i veurem Lleó XIV en quina direcció va en aquest sentit. Per a moltes veus internes, aquesta prohibició actua com el nucli dur de la desigualtat estructural. La monja Xiskya ho expressa amb claredat: “la dignitat baptismal és igual, però l’accés al poder sacramental no”.

Aquesta situació genera una Església a dues velocitats. D’una banda, un discurs oficial que parla de sinodalitat i corresponsabilitat; de l’altra, una realitat diocesana on els límits del canvi depenen del bisbe de torn. Alguns obren espais; d’altres els tanquen. La feminització avança, però de manera fragmentada i desigual.

Produir teologia sense governar l’Església

Davant d’aquest escenari, les associacions de dones han esdevingut actors polítics dins l’àmbit religiós. L’Asociación de Teólogas Españolas va néixer per trencar el monopoli intel·lectual masculí i crear espais propis de producció teològica. Abans, les dones no tenien ni presència ni veu en els circuits acadèmics de prestigi.

Avui, la seva tasca se centra en la publicació de textos, la transferència de coneixement i la presència en parròquies i moviments socials. Tot i alguns avenços, com l’augment de dones a les facultats de teologia, el reconeixement institucional encara és limitat. No hi ha cap rectora a les facultats de teologia de l’Estat, una dada que resumeix l’estat actual de la qüestió.

Els silencis també governen

La resistència al canvi no sempre s’expressa amb discursos explícits. Sovint adopta la forma del silenci. Les dificultats per obtenir veus crítiques des d’entorns conservadors revelen una estratègia de no confrontació pública. La Conferència Episcopal defensa una igualtat abstracta, però manté intactes els límits doctrinals. Associacions com HazteOir, en canvi, articulen una resposta ideològica clara en qüestions com l’avortament o el model de família, reforçant una visió tradicional del paper de la dona. En política, també en la religiosa, no respondre és una forma de governar.

Una contradicció democratica

La feminització de l’Església a Espanya no és una hipòtesi de futur: és una realitat present i irreversible. El que està en joc políticament no és si aquest procés continuarà, sinó si la institució serà capaç d’assumir-lo sense trencar-se. Una organització sostinguda majoritàriament per dones però governada exclusivament per homes és una contradicció cada cop més difícil de justificar en una societat democràtica. I aquesta contradicció, tard o d’hora, exigirà una resposta que vagi més enllà del silenci.