Les polítiques socials son la base d’una societat justa. La futura llei de famílies serà una de les legislacions més progressistes d’Europa en matèria de desigualtat social i mobilitat de classe

La comparació de la societat amb un edifici, des del meu punt de vista és una de les eines més ben utilitzades en sociologia. Permet entendre a la societat com una gran estructura amb diferents “habitats” interns i independents entre ells, però que comparteixen una musculatura exterior que, si no es cuida, no es renova, pot arribar a caure. 

En aquest edifici hi conviu gent molt diferent entre si. Hi ha gent que viu a dalt del tot, a l’últim pis i compta amb un terrat on pot passar hores i hores prenent el sol. Hi ha gent que viu en els pisos del mig, que tampoc estan malament, tenen un balcó per poder sortir a prendre l’aire i on poden posar algunes plantes perquè hi donin una mica de vida. En últim lloc, hi ha gent que viu al menys u; hi ha finestres, ni balcó, ni terrat, però com a mínim poden ventilar. Tota aquesta gent comparteix edifici, però viuen vides molt diferents: els de més amunt porten el fill a equitació, els del mig porten el fill a futbol, els del menys u necessiten que el fill treballi. L’edifici és ben curiós. Té un ascensor d’última generació, però solament funciona de la planta zero a la quarta, i última. Els veïns de la menys u només poden fer servir les escales per pujar i baixar, els hi complica molt la vida perquè la mare va amb cadira de rodes i, a més a més, els veïns no estan d’acord en instal·lar una cadira mecànica, per tant, sempre que la mare del menys u ha de pujar i baixar ho ha de fer amb l’ajuda d’algun familiar. 

Aquest edifici, aquesta comunitat de veïns, ens ajudarà a entendre tres conceptes clau que al llarg del text apareixeran nombroses vegades. Desgranem aquesta paradoxa minuciosament. Comencem pels pisos, el menys u, els pisos del mig, i el de dalt del tot, representen les diferents classes socials que ens trobem en una societat com la nostra: els que viuen al menys u, classe social baixa, els del mig, classe social mitjana, i els de dalt, classe social alta. És l’estratificació social, la divisió de la societat per classe social. Parlem ara del fet que hi hagi o no ascensor. Tot aquell veí que visqui per sobre del menys u té ascensor. Dit d’una altra manera, tota aquella persona que no sigui ‘classe baixa’ tindrà més facilitat per moure’s d’un pis a l’altre, d’un extracte a un altre. És ben senzill d’entendre: neixes al pis de dalt de tot, sempre hi puges amb ascensor, pots baixar o pujar amb escales també, però l’ascensor sempre serà allà. D’aquesta mateixa manera, si vius als pisos del mig, l’ascensor haurà de fer un camí més llarg en cas que vulguis arribar al terrat, però comptes amb les dues opcions, ascensor o escales. Ara bé, si vius al menys u, només tens les escales, ni ascensor, ni cap facilitat per pujar d’un pis a l’altre. Hauràs de fer un major esforç per pujar només un pis i poder agafar l’ascensor amb comparació a qualsevol altre veí que visqui per sobre teu. Aquestes comparacions ens serviran per entendre el concepte de mobilitat en una societat. Si neixes al menys u el camí que hauràs de fer serà molt més costós, però si neixes al pis de dalt del tot, pots baixar o pujar, però sempre amb ascensor, sempre amb la facilitat que et proporciona l’origen. 

Totes aquestes comparacions i definicions de conceptes ens serveixen per introduir-ne un de més global, més ampli, i més preocupant: la desigualtat. L’edifici, que representa una estructura social bàsica, compte amb desigualtats en si mateix, i aquestes desigualtats són les que en una societat com l’espanyola cada vegada són més presents. És una realitat tossuda que la societat espanyola cada vegada està més estratificada i hi ha més diferències entre classes socials tal com les coneixem. De fet, nombrosos informes produïts per la Comissió Europea asseguren que Espanya és un dels països amb més desigualtats de la Unió Europea. 

Per tal de lluitar contra les desigualtats, el govern central, de la mà del Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030 i del Ministeri d’Igualtat, pilotats per Ione Belarra (Podemos) i Irene Montero (Podemos) respectivament, van posar en marxa una sèrie de polítiques en el pla de mandat del govern. Una d’aquestes polítiques és la llei de famílies que, segons explica la ministra Belarra, amb aquesta norma, el govern compleix amb la ciutadania i amb totes les famílies, ja que dona resposta “a problemes centrals de la vida quotidiana de milions de persones al nostre país”. L’avantprojecte de la llei –encara no ha estat tramitada definitivament i es calcula que serà llei al voltant del mes julio – es divideix en quatre grans eixos: la protecció social de les famílies i el suport a la criança, nous permisos per a la conciliació i per a les cures, reconeixement jurídic dels diferents tipus de família, i la protecció dels drets de la infància i l’adolescència. La ministra Belarra ha expressat que a Espanya actualment és extremadament difícil per a pares i mares conciliar la seva vida laboral i personal, la qual cosa sovint depèn de l’ajuda d’escoles, activitats extraescolars i avis. A més a més, ha destacat que es necessita més suport per a la criança, ja que les enquestes indiquen que les dones joves a Espanya volen tenir més fills, però no s’ho poden permetre. Finalment, una altra tasca pendent és el reconeixement legal de “les diferents formes de família” perquè totes tinguin els mateixos drets i estiguin protegides d’igual manera davant la llei.

L’edifici, tal com avisa la Comissió, està deteriorat. Espanya necessita fer una remodelació pel que fa al seu model de societat. L’edifici ha de ser més just, l’ascensor ha d’arribar fins a baix del tot. La igualtat social ha de ser una realitat. Lleis com la llei de famílies o la llei trans comencen a obrir camí per fer d’Espanya un referent en polítiques socials i de reconeixement de drets socials. La protecció que aquesta llei proporciona a les famílies (molt important aquest plural) és un gran pas endavant en la protecció de la conciliació, els drets de les persones LGTBIQ+ a formar una família i a facilitar la criança a dones joves amb pocs recursos. I és que ni els recursos, ni la classe social, ni el lloc d’origen haurien de perjudicar el futur de ningú.