La llum del sol entrava a l’habitació a través d’una petita escletxa que quedava entre la persiana i la volada de la finestra. Eren les set del matí i el despertador del mòbil havia destorbat el son profund en què es trobava. No recordava si havia somiat, quina ràbia li feia quan no ho recordava. 

L’olor de cafè envaïa les escales que baixava a pas lent i cerimoniós. Estava segur que aquell bri de llum que va donar la benvinguda al seu dia era també un presagi del dia calorós que faria. La calor de piscina l’encantava, la calor d’asfalt l’odiava. Després d’esmorzar va sortir a la terrassa preparat per a rebre el batzac calorós que l’escletxa de llum de la seva habitació havia pronosticat. Va seure a la cadira de la taula rodona que tenien a la terrassa. Al seu davant un paquet de tabac l’esperava. El va mirar, va fer el gest per agafar-lo i treure’n una cigarreta, però no ho va fer. Després de passar-se una bona estona observant la gent que caminava pel carrer de sota, va decidir que ja era l’hora de marxar cap a la feina.

El camí que havia de fer semblava etern sota aquell sol de juny abrasador que, fins i tot, feia més difícil de respirar aquell aire calent. Sempre que anava cap allà es creuava gent de tota mena, i gaudia, gaudia molt observant i imaginant-se les vides d’aquelles persones desconegudes. Era d’allò més entretingut. Deixar volar la imaginació li permetia sortir de la seva realitat immòbil i monòtona. 

De sobte va notar una picor incòmoda a la nina esquerra. Era la polsera que li van donar ahir durant la festa de l’orgull de Barcelona. Que bé s’ho va passar. Va donar-ho tot. Era una polsera amb la bandera del col·lectiu. Detestava portar complements, però després de viure el Pride, li va quedar una eufòria interior, un sentiment d’orgull i acceptació que mai havia sentit. Per això encara la portava, i no se la pensava treure. 

En la llunyania d’aquell camí àrid d’asfalt bullint va veure que s’acostava una munió de nois jovenets, no devien tenir més de divuit anys. Sabia que seria incòmode. Sempre és incòmode passar pel costat d’un grup de gent si vas caminant sol. Cada vegada els veia més a prop i el nus de la gola l’estrenyia més i més. Les mans es van tancar en dos punys. Notava com les ungles pressionaven la pell del palmell, en quedaria marca segur. El pas va començar a ser més viu, més ràpid, volia passar aquell mal tràngol com més aviat millor. Va començar a suar, la calor era infernal, sí, però aquella situació va ser-ne el detonant. 

Quedaven dues passes, dues passes per afrontar la situació tan desagradable que veia venir de lluny. Els tenia al davant. Només volia passar, ràpid, sense dolor, com qui estiva una tireta. No va ser així. 

–¡MARICÓN!

El cor se li va parar. Mai l’havien cridat “maricón”. Segur que no ho havia sentit bé, va continuar caminant, segur que estaven parlant entre ells. 

–¡Sí, TÚ, MARICÓN, EL DE LA PULSERA ARCOÍRIS!

Merda. Era a ell. El cridaven a ell. No es va girar. Va continuar caminant, però de sobte un cop sec a la cama dreta el va fer caure a terra. Què passava? Havia ensopegat? Però si era tot pla. No podia ser. Va aixecar el cap i es va veure rodejat dels quatre nois que l’havien creuat. “DAS ASCO”. Feia fastig? Però, per què? No entenia res. Ell no havia fet res. Només volia arribar a la feina immòbil i monòtona passant per sota d’aquell sol infernal d’agost, res més.

Sense dir res va intentar sortir d’aquella presó d’odi. No el van deixar. La puntada a la cama va ser només el principi del què havia de venir. Una pallissa. 

Eren quatre. Semblava que cadascú tenia una feina encomanada. Tu la cama dreta, tu l’esquerra, jo l’estómac i tu el cap. Com qui prepara una operació a un quiròfan, minuciosament pensada amb anterioritat, van començar a desballestar aquella eufòria, aquell orgull que sentia de ser qui era. Cada puny, cada puntada, cada cop, estava pensat per destrossar-lo, no només físicament, sinó internament, mentalment. 

Després de dos minuts de pallissa, va perdre la consciència. Gràcies, cos. No aguantava més. Ells van continuar. Ell sentia el què li cridaven. Odi, era pur odi. Ràbia. No paraven de vomitar una bilis enverinada que queia sobre d’ell.

Silenci. El més pur silenci de tots. Foscor. Però sobre tot silenci.