En Dídac Santisteban és regidor a l’Ajuntament de Montmeló des de les passades eleccions municipals i és el cap de llista de Junts des dels dinou anys

Vaig arribar a la plaça de l’Ajuntament, a la vila de Montmeló. Allà havíem quedat amb en Dídac Santisteban, regidor de Junts per Montmeló i per què no dir-ho, amic. Aquesta paraula, en periodisme, porta implícit un punt de subjectivitat. El que pretenc fer amb aquesta entrevista és presentar-los, a vostès, lectors, a un Dídac que és polític, però sobretot és fill, amic i company de camí de molts. 

Vàrem quedar a dos quarts de vuit i jo, per prudència, vaig arribar deu minuts abans. El vaig trucar. 

-Estic arribant. Abans de pujar al despatx de l’Ajuntament, hem de passar per la parròquia a deixar una garrafa d’oli¾ em va avisar. 

Amb aquest auguri de la frenètica activitat que comporta ser regidor en un poble relativament gran, vaig decidir començar l’entrevista. Vaig inclinar-me per no dir res al Dídac que tot allò previ a seure al seu despatx també formaria part de l’entrevista. El veig arribar a la plaça i sense que ell ho sàpiga comencem l’entrevista. 

El veig aparèixer per una cantonada, però abans que poguéssim saludar-nos, va parar-se a saludar un senyor. 

-¿Com anem? ¿Tot bé? ¿Com està la família?- li va preguntar.

Vaig decidir acostar-m´hi; volia ser testimoni de la proximitat que desprenia en Dídac amb els seus veïns. Brollava una connexió, un interès mutu per saber l’un de l’altre, però sobretot d’en Dídac cap al seu veí; pot ser per amistat, pot ser per responsabilitat com a regidor, pot ser simplement perquè així era en Dídac. 

-Anem a buscar l’oli i el deixarem a la parròquia, així també t’ensenyo l’església i la rectoria.

Ens vam parar a una botiga de queviures i cansaladeria. Va entrar directe cap a la rerebotiga. 

-Com hem quedat, agafo la garrafa d’oli i la porto cap allà. Que tingueu bones festes, família!- va cridar perquè tothom el sentís.

-¿Família, Dídac? ¿Són familiars teus?- vaig preguntar estranyat. 

-No! Però els conec de tota la vida- em va dir orgullós.

Vam arribar a la parròquia i vam entrar per una porta lateral. 

-Això és el magatzem de Càrites- va puntualitzar en Dídac.  

Una taula llarga plena de gent que estaven fent lots amb menjar. No vaig gosar preguntar què estaven fent; em va semblar que era evident. 

-Família, us deixo la garrafa aquí sobre- la va deixar sobre la taula, a la punta esquerra.

-Suposo que ells tampoc són família, oi?- vaig preguntar amb un to irònic. 

-Son família, però no de sang- va sentenciar. 

Un cop fet l’encàrrec que teníem previst ens vam tornar a dirigir cap a la plaça de l’Ajuntament. Vam entrar a la casa consistorial per una porta lateral. 

-Per aquí entrem regidors, personal de l’Ajuntament i equip de govern- em va obrir la porta amb una targeta. 

Vàrem pujar unes escales que ens van portar fins a una sala. Era l’antiga sala de plens que l’havien convertit en els despatxos dels grups polítics que formaven part del ple de l’Ajuntament. 

Va acabar d’obrir la porta que ens esperava entreoberta i, amb la mà, em va convidar a seure. Vaig intentar fer una visió general d’aquell despatx. Era auster, no hi havia gaires coses pel mig. Una fotografia de tota la gent de Junts per Montmeló; una bandera de Catalunya; un dels llibres del president Carles Puigdemont, La lluita a l’exili.

-Veig que t’has fixat en el llibre del president. M’agrada tenir-lo aquí. No sé pas si ho recordes, però la porta del despatx estava oberta. Mai tanquem la porta quan marxem­- va riure. 

-Dídac, et sembla si comencem l’entrevista?- vaig preguntar.

-Endavant.

Vaig procedir a treure un full i un bolígraf. En Dídac, estranyat, em va preguntar -¿No ho graves?- Li vaig explicar que volia fer una entrevista personal, però no tradicional sinó que tenia la intenció de dibuixar un retrat de qui era en Dídac, de les sensacions que rebia jo com a entrevistador, volia connectar amb la persona i no haver d’estar pendent d’una màquina. Volia que fos una conversa entre dues persones, sense res entremig. 

–¿Qui és en Dídac Santisteban?– primera pregunta que vaig llençar.

-En Dídac és un noi que porta a la sang el compromís cívic.

–¿A què et refereixes?

-Quan tenia onze anys vaig començar a anar als plens municipals, em coneixien com “el niño”. Des de llavors no hi he deixat d’anar-hi. Ara com a regidor.  

–¿Com va començar el teu interès per la política municipal?

-Als catorze anys vaig presentar-me per representar als meus companys al consell escolar del meu institut. D’entre les tres opcions que hi havia em van escollir a mi. Després de viure una campanya, parlar amb la gent per explicar el meu projecte, intentar convèncer, subtilment, perquè em votessin, em vaig adonar que allò em fascinava. Volia treballar per representar a algú. 

–Durant la teva carrera política no sempre has format part de l’òrbita de Junts per Catalunya.

-Exacte. -es va apropar a la taula- Vaig començar a militar al Partit dels Socialistes de Catalunya. Abans del procés, el PSC es definia com un partit socialdemòcrata d’arrel catalanista. Però el que em va ajudar a fer el pas va ser l’alcalde. Traspassava ideologies. Després de l’1 d’octubre, però, vaig decidir fer un pas al costat i començar una nova etapa a Montmeló de la mà de Junts per Catalunya i l’òrbita de l’antiga Convergència. 

–Va ser amb Junts que et vas presentar a les eleccions municipals de l’any 2019. ¿El canvi va ser difícil? 

-Sens dubte no va ser fàcil, però creia en el projecte de Junts i el que representava el president Puigdemont. L’1 d’octubre va ser un abans i un després per a mi. A més, només amb vint anys em van proposar de ser el cap de llista. Un repte que vaig entomar amb mirada llarga. Érem conscients que el nostre projecte era un embrió.

–Aquest embrió ha donat fruits aquestes passades eleccions.

-Efectivament. 479 montmelonins i montmelonines van fer confiança al meu equip i a mi per poder-los representar al consistori. Ha sigut un viatge llarg, però que ha donat els seus fruits. Ara ens toca continuar treballant pel poble i la seva gent, com vam començar a fer l’any 2019. 

“El meu equip i jo”. Quan en Dídac parla de la gent que l’acompanya, sempre els posa per davant. Alguns podrien pensar que és simplement per un fet d’educació, que segur que també l’és, però els asseguro que més enllà d’un bon decòrum en Dídac posa per davant el seu equip perquè és conscient de la importància de la gent en política. La cara visible no ho és tot, l’equip i la gent que l’envolta sí. 

Mentre baixàvem per les escales li vaig preguntar per la família i la parella. 

–¿La família sempre t’ha donat suport?

-Sempre. Qui més la meva àvia. Tot i que estava molt dèbil va voler venir a l’acte de final de campanya de les passades eleccions. Quan la vaig veure aparèixer vaig pensar: “Ja pot sortir bé”. 

–Et devies emocionar molt. 

-Sí. Vaig decidir que després de les eleccions l’aniria a veure cada dia fins que ens deixés. I així ho vaig fer. La volia acompanyar com em va acompanyar ella: incondicionalment.

–Qui també t’ha acompanyat i t’acompanya incondicionalment és la teva parella.

-La Diana. És una de les persones que ha tingut i té més paciència amb mi. El fet de tenir una parella estable m’ha facilitat moltíssim les coses. 

–Si hauries de definir amb una frase la vostra relació, ¿quina faries servir?

-Sempre en positiu.