La finestra picava i picava contra el marc. La nit anterior l’havia deixat mig oberta, la calor va ser asfixiant. Feia molt de vent, un vent que augurava una pluja que no va trigar a arribar. 

Les gotes es colaven per l’obertura dels finestrals i mullaven el terra. Un terra de fusta massissa que havia acompanyat la casa des dels primers dies de construcció. Aquella casa tenia massa història entre les seves parets com perquè quatre gotes mal comptades afectessin aquella construcció de quasi un segle de vida. 

Queien d’una amb una, mullant porcions d’aquell parquet cremat pels sols d’anys i anys. La fusta, però, si t’hi fixaves bé, prenia el seu color original. El color amb què es presentava era un marró ennegrit, però amb els anys havia anat perdent aquella primera essència. El temps havia començat a mostrar una essència molt més rellevant que no pas la primera, l’essència interior, una fusta més verge, més natural. Una fusta que per moltes pluges, sols o vents, sempre quedaria intacte. 

¿Com es pot mantenir una essència interior quan tot allò exterior va contra l’essència més pura de totes? Però aquesta pregunta em fa plantejar una altra, ¿la puresa existeix o és simplement un concepte inventat per garantir-nos una sensació de suposada tranquil·litat i confiança en un món ple d’imperfeccions?

L’únic que podem fer és viure en aquest món imperfecte i acceptar que la puresa no és perfecció, que la puresa no és la vida, i que la vida és por, dolor, és pluja i és sol. La vida és una finestra oberta per on ha d’entrar sol, pluja i vent.