La porta va fer un soroll tan estrepitós que em va fer un salt el cor. Segur que havia despertat la mare. Eres les sis del matí d’un dia qualsevol de març. M’envaïa el cos un sentiment que de vegades ens governa el dia, un sentiment de no tenir ganes de res, de veure-ho tot gris.

Creuava la plaça de l’església quan de sobte vaig trepitjar una llosa trencada. A sota s’hi havia acumulat aigua de la pluja i en trepitjar-la vaig provocar una explosió que em va deixar mitja sabata i pantaló molls.

Vaig arribar a l’estació de tren. Què més podia passar? Efectivament, el tren no hi era.

Aquell dia no podia anar a pitjor. Vaig decidir esperar que passés el següent tren a la cafeteria de l’estació.

Era buida. No hi havia ni una ànima a part del cambrer, que no aixecava els ulls del seu mòbil. Em vaig asseure a la taula més apartada possible, a la cantonada. A la meva esquerra hi havia una finestra que em permetia veure les vies del tren, així segur que no el perdria.

Mentre em prenia el cafè no podia evitar mirar per la finestra. L’andana era plena de gent, gent molt diferent. Hi havia una mare amb un cotxet, un noi jove vestit amb camisa i corbata, potser tenia la seva primera entrevista de feina. Una mica més enllà veia una nena amb una motxilla i un quadern a la mà. Gent i vides molt diferents, però que havien coincidit en aquell precís instant.

Vaig continuar prenent-me el cafè, un cafè imprescindible per encara aquell dia que havia començat. De sobte, vaig aixecar la mirada per continuar observant i vaig trobar-me una noia mirant cap endins, em vaig espantar, no l’esperava.  El seu rictus era una combinació entre preocupació i ànsia. Buscava algú. Vaig decidir no perdre-la de vista.

Va travessar la via i va asseure’s en un dels bancs de l’andana. La cama dreta no parava de moure’s amunt i avall a un ritme frenètic, com si volgués sortir corrents. Nervis. Esperava algú, segur.

La cama, de cop i volta, va parar. El rictus de preocupació i ànsia se li va il·luminar. Veia des de la cafeteria com li brillaven els ulls. Però ¿què passava? No veia a ningú. No ho entenia.

Em vaig aixecar i vaig decidir anar cap a l’andana per on passava el meu tren. Just al meu davant hi havia un noi que caminava a pas lleuger. Portava un ram de flors que intentava amagar rere l’esquena.

Vam pujar les escales per poder arribar a l’andana. Casualment anàvem a la mateixa via. La noia, amb els ulls plens d’alegria, va posar-se les dues mans a la boca. Sorpresa.

Quan el noi li va donar el ram, es van fondre en una abraçada, sincera, molt sincera. Vaig passar pel seu costat i la meva mirada es va creuar amb la de la noia. Il·lusió, amor.

I és que de vegades, per molt que un dia gris ens vulgui governar, que una cama ens vulgui fer aixecar i marxar corrents, hi ha petits detalls, de vegades minúsculs, que ens canvien la manera de veure la vida.

A ella li van regalar un ram de flors, a mi em van compartir una mirada plena d’emoció.