Era un dia d’estiu. La calor havia conquerit tot el pis, de punta a punta. De cada porus rajava una gota constant de suor. Era imparable. L’aigua freda de la nevera era l’únic miratge que el salvava d’aquell infern. 

La mare i el pare havien anat a visitar l’avi a l’hospital. L’havien ingressat per una infecció d’orina, res greu. L’àvia es passava el dia a l’hospital. També hi dormia. Si no dormia amb ell no era capaç d’agafar el son tot i que l’avi roncava. Roncava tant que les parets tremolaven. Però s’hi havia acostumat tant que sense aquell soroll constant no podia dormir. 

Passava el dia i la calor encara era pitjor. Sempre era pitjor fins que arribava la nit. Al migdia la mare el va trucar.

-Ens quedarem a dinar a l’hospital amb l’àvia. L’avi està estable, no paren de fer-li proves. Tot rutinari. 

El seu germà va fer el dinar. Arròs blanc amb pollastre a la planxa. Res de l’altre món. No es podia queixar però. Ell no s’havia mogut del costat del ventilador. Les gotes de suor seguin rajant. 

A la tarda van començar a mirar una pel·lícula de romans amb un clar objectiu: avorrir-se per dormir durant tota la pel·lícula. I així va ser. Cap a dos quarts de set el telèfon de casa va sonar. El cor li va fer un salt. Els germans es van despertar de cop. Amb els ulls mig oberts es van mirar l’un a l’altre. Cap dels dos volia respondre. Segur que era una la típica companyia telefònica. El telèfon va deixar de sonar. Un minut després hi tornava. Es va aixecar.

-Hola, digui’m. 

No contestava ningú. 

-¿Hola? Va insistir.

Va començar a sentir una respiració entretallada. El cor li va començar a bombejar més ràpid. El va notar al pit. 

-¿Mare? Va preguntar. Sense saber el perquè, sabia que era la mare. 

Notava el batec del cor a les orelles.

-¿Mare ets tu? ¿Ha passat res?

-L’avi ja no hi és. Em sap molt de greu amor. Ha sigut del tot inesperat…

La mare seguia parlant pel telèfon però les cames li van fallar. Genolls al terra. No notava les mans. El telèfon li va caure. Ja no sentia el batec del cor a les orelles. El va envair una negror. La suor va parar de rajar. Va començar a tremolar. 

Quan el seu germà el va veure al terra tremolant el va abraçar de seguida. Notava com els braços del seu germà l’estremien. No el deixaven respirar i notava la respiració entretallada del seu germà. Llàgrimes. Llàgrimes infinites. 

Ja no hi era. L’avi l’havia abandonat. Sense un adeu. Sense una última abraçada. Sense una última de les seves mirades còmplices. La vida havia decidit que l’avi ja no tenia més temps per viure. No tenia més temps per compartir amb ell. Què egoista, vida. 

Per què? Per què havia sigut tan egoista de treure-li el seu avi? Per què a ell? No era res greu… No entenia res. 

Buidor. Molta buidor.

Amb els anys però, va acabar entenent que la vida no treu vides sinó que les regala. Que la vida s’ha de viure tan intensament com sigui possible. Perquè és tan curta com el temps que triga una gota de suor a recórrer un tors nu. Que la vida l’hem de mirar de cara i no de reüll. Per molt mal que ens provoqui de vegades. 

No siguem tan egoistes de donar per suposat la vida. Siguem conscients de cada dia. Gaudim-la cada instant. Espremem-la.